La fil del pintor

Rafael Durancamps, el meu pare

Ser filla d'un gran artista, d'un pintor formidable, m'ha marcat molt, m'ha permés gaudir d'una vida plena de meravelloses experiències... però el seu record el tinc sempre barrejat amb el de la meva mare, una dona de gran caràcter, de profunda fe i d'una gran dolçor i gentilesa. Ho van compartir tot al llarg de les seves vides, ella era el complement perfecte del meu pare.

Es van casar el 1912, molt joves i molt enamorats (19 i 21 anys), a Sabadell, ciutat d'on ambdós eren fills. El meu pare va néixer al si d'una família de tradició tèxtil, que sempre va desaprobar la seva vocació per la pintura. Estaba molt mal vist en aquella època !

Ben aviat van tenir un fill però la il·lusió d'iniciar una nova família es va truncar, ja que als 3 mesos el nen va morir de cop. Va ser un cop molt dur per tots dos, però com sempre passa quan l'amor es autèntic, la desgràcia els uní mes que mai. Després de 14 anys vaig néixer jo, en un moment no gaire favorable, ja que iniciaba la seva vida de pintor a Paris, trencant les cadenes que el lligaven a la industria, a la seguretat familiar i al propi país.

El meu pare va ser un ésser excepcional, ple de vida, conversador infatigable, propagador convençut dels seus principis estètics - sempre deia que havia vist en la pintura una estrella i que la va seguir tota la vida, ajudat de l'amor i la fe que tenia en la seva dona Maria, la meva mare.

Era tan gran la seva vocació, tan absoluta la seva entrega a l'art, que aquesta actitut omplia tot el seu ésser. Recordo que quan era petita disfrutava ensenyant-me el món, la seva bellesa, les grans obres d'art dels museus y en els fets de cada dia. Era una persona tan oberta, tan extrovertida, que mai podia disfrutar ell sol del que veia. Aquesta es una característica molt important per tal d'entendre la seva pintura i com gràcies al art aconseguia fer partícips als altres de les seves emocions.

Incomprés per la seva família, la seva vida va ser difícil desde els seus inicis. Després d'anys d'estudi pels grans museus de la seva terra, autodidacta, 15 anys a Paris, difícils al començament, cada vegada fou més apreciat tan França com a Catalunya, lloc amb el que mai va trencar els seus vincles, encara recordo com em deia a Paris que ja tenia ganes de trepitjar la pols de la nostra terra.

Més tard van arribar els anys dels grans éxits, de plenitud i de reconeixement del seu valor de formes molt diverses: Clau d'Or de la ciutat de Barcelona, Fill Predilecte de Sabadell, "Garbanzo de Plata" de Madrid i un incontable nombre d'homentages, honors i exposicions a Barcelona, Londres, Madrid i Paris.

Tots aquests aconteixements que l'elogiaven mai van fer que canviés de personalitat: treballador formidable, artista constant, home que mai es donava per vençut, fort en l'adversitat, amable, alegre, tendre amb la família i d'una profunda fe cristiana. Va ser un gran artista pero mai un bohemi. S'aixecava a l'alba per treballar al seu taller i ho va fer fins l'últim dia de la seva vida. Això era esencial per a ell, sempre deia "No tinc dret a seure a la taula sense haver acabat la meva feina".